


24/11/09
Que la dreta es dedica a defensar l'ordre i que alguns dels seus membres són, de vegades, còmplices de les patologies de l'ordre no és cap novetat. Més rellevants per al debat ideològic, i al meu parer massa poc destacades pels mitjans en aquestes setmanes de ressaca del cas Pretòria, són les parts de les diverses trames de corrupció que afecten els polítics d'esquerres. De fet, una de les virtualitats dels casos que s'han destapat aquests dies no radica tant en els delictes específics que s'imputen, sinó en la profunda degradació moral que s'infereix de la mera descripció del tren
de vida que portaven (i porten) alguns protagonistes. Per entendre'ns, em sembla molt més greu per a la credibilitat del PSC que Bartomeu Muñoz fos l'alcalde de Santa Coloma de Gramenet i que visqués al carrer Ganduxer de Barcelona, o que passés les tardes dels dilluns jugant al golf de Sant Cugat, que la seva implicació en les obscures requalificacions urbanístiques del municipi que liderava.
PER ALS SOCIALISTES CATALANS el que més ataca el seu projecte és que es descobreixi com els seus membres no persegueixen cap ideal de transformació social i que molts dels seus dirigents disfressen amb la gestió el que en realitat només és benefici personal. El mecanisme encara accentua la seva perversió quan la cúpula socialista s'empara en l'autoritat moral de l'esquerra per censurar el comportament dels seus adversaris polítics o per justificar unes actuacions que no deixen de ser un apèndix del pacte amb el mateix ordre que la dreta recolza i, en definitiva, del més ranci immobilisme social i nacional.
EN UNA ENTREVISTA CONCEDIDA EN AQUEST DIARI la consellera de Justícia, Montserrat Tura, sostenia que "A un govern o a una ideologia no s'hi va a buscar res ni a treure benefici o profit personal, sinó a donar-ho tot per un projecte polític, per un ideari, per un país". Una ampul·losa declaració digna de ser subscrita si no fos perquè tot seguit cal preguntar-li a la consellera i al partit del qual és militant quin és el projecte polític, l'ideari i el país que defensa el PSC. La justícia social? Quina justícia social es deriva d'un partit que recolza un govern espanyol disposat a apujar els impostos a tothom amb independència del seu nivell de renda? Amb quin cinisme et pots dedicar a parlar d'igualitarisme i recolzar a Europa regulacions en matèria d'immigració pròpies d'un Berlusconi o d'un Sarkozy? Això per no parlar del projecte de país, directament vaporitzat del discurs socialista, disminuït dins la càpsula d'un terme, federalisme, el contingut del qual els mateixos socialistes ignoren i, com deia el professor Ferran Requejo, d'una sofisticació massa sublim per encaixar en els termes primitius de la cultura política espanyola. A més, com es combina el federalisme amb la severa prohibició de les consultes populars als ajuntaments tot arrenglerant-se amb aquesta dreta suposadament tan abominable anomenada Partit Popular? Com se supera la contradicció d'incloure ponències, en els congressos de finals dels setanta, favorables al dret a l'autodeterminació i pactar amb els poders fàctics espanyols partidaris d'esclafar aquesta autodeterminació?
QUE EL PSC FA TEMPS QUE VA RENUNCIAR a tot projecte ideològic es va demostrar a les eleccions a les Corts espanyoles de 2008, amb l'únic missatge polític de presentar-se a l'electorat com una opció de tarannà més amable que el PP. L'èxit electoral circumstancial no eclipsa la principal feblesa de l'operació, i és que, com més complaences amb el sistema desvetlli el PSC, és a dir, com més afinitats es revelin amb aquells dels quals diu desmarcar-se, amb més facilitat s'escamparà entre els seus votants la idea que "són el mateix". El resultat: desafecció, abstenció, fuga de vots a d'altres partits més radicals o, com assenyala l'experiència electoral europea, fuga de vots a la dreta o a l'extrema dreta, ja que entre la còpia i l'original la gent s'estima més votar l'original.
PILOTAR UN PARTIT AMB AQUESTA FINA PEL·LÍCULA d'horitzó ideològic promou, d'altra banda, que els quadres estiguin encapçalats per persones que tan aviat poden ser diputats, alcaldes o consellers com gerents d'una societat mercantil (com també ho revela la nombrosa circulació de personal polític socialista a l'empresa privada, en el millor dels casos per reclutar experiència de gestió i en el pitjor, com en el cas de Luigi, per xuclar contactes del món polític). Es tracta d'un contingent de persones que, amb independència de la seva qualificació professional (de vegades elevada, de vegades no tant), al final acaben servint la lògica del mercat més depredador (i l'estil de vida sumptuós) que en la seva faceta política tant diuen repudiar. En això també incideix el tema espanyol: si ets una noia espavilada amb un cert currículum acadèmic, un grapat de tòpics, i acates l'ordre heretat del postfranquisme pots acabar de ministra de Defensa. Com diu amb encert l'Enric Vila, el conte de fades pagat per Espanya.
QUE EN LA SEVA DEFENSA DE L'ORDRE i en la seva condició de maquinària de poder la socialdemocràcia és un llast per a l'esquerra se n'han adonat a tot Europa menys aquí (i en algun altre país socialment tan avançat com Grècia). La crisi de l'SPD alemany, del Partit Socialista francès o del laborisme britànic té molt a veure amb el flirteig d'aquesta esquerra moderada amb posicions liberals dures, amb el desballestament de polítiques socials i, el que és més greu, amb la destrucció dels ideals i de les esperances. A Catalunya hi ha diversos factors que encara han salvat el PSC de l'ensulsiada. Un, en efecte, és el trogloditisme del PP, que va aconseguir en les darreres eleccions espanyoles identificar el fet diferencial català amb l'única majoria clara que els socialistes conserven a l'Estat. L'altre és que la resta de partits d'esquerra catalans en comptes de denunciar l'immobilisme social i nacional del PSC l'apuntalen en el govern, en reforcen la imatge positiva davant dels sectors populars i de les classes més desafavorides, i en els casos més clamorosos es demostra com alguns dels dirigents d'ERC o d'ICV al que en realitat aspiren és a ser com els dirigents del PSC i a copiar el seu model ideològic, polític i d'organització de partit.
POTSER ESDEVENIR UN 'SOCIALISTA DE LUXE' és una ocupació molt cobejada, però amb uns quants Bartomeu Muñoz més el crèdit s'acabarà de pressa.
Article d'opinió publicat al diari Avui, 23 de novembre de 2009.
Opinió: Hèctor López Bofill (EI), Professor de Dret de la UPF