l’acció futura del moviment sobiranista.

La primera conclusió, bàsica, perquè indica potencial, és que avui per avui la independència dels Països Catalans és l’únic, entre els diferents marcs jurídics i polítics possibles, capaç de mobilitzar als catalans i a les catalanes. Ni el federalisme ni l’autonomisme són avui capaços, ja de fer viatjar algú fins a Brussel•les, sinó tampoc de fer aixecar del sofà cap ciutadà per defensar aquestes causes que han estat dinamitades per l’Estat espanyol centralista.

La capacitat de mobilització que han tingut les recents manifestacions pel dret a l’autodeterminació i la independència (18 de febrer de 2006, 1 de desembre de 2007 i 7 de març de 2009) són una bona mostra del creixement que li espera al partit independentista, el dia que es presenti sense complexos a les eleccions i es comprometi a convocar un referèndum d’independència si és el més votat. Amb il·lusió i motivant el catalanisme, aquesta és la única manera de créixer d’ara endavant. El temps ens donarà la raó i la oportunitat. De la mateixa manera que Macià i el republicanisme van acabar amb la monarquia borbònica nosaltres acabarem amb l’unitarisme espanyol, però cal tenacitat i constància. L’SNP de l’Alex Salmond va guanyar les eleccions a Escòcia perquè es va presentar amb un programa molt simple i necessari: si em voteu convocaré un referèndum d’autodeterminació. De moment, ja ha aconseguit la presidència d’Escòcia i si aconsegueix una majoria parlamentària convocarà el referèndum el 2010. L’altra opció, la de voler pactar reformes amb Espanya només porta a la frustració i a la sensació que l’independentisme es ven per un plat de llenties.

Brussel·les també ha demostrat el cansament cap a la política clàssica, d’aparells i jerarquies (també ho va demostrar la victòria d’Obama als Estats Units, però això són figues d’un altre paner). La mobilització s’ha convocat a través de la xarxa i ha estat plantejada com una mena de cita a cegues massiva, on tothom que hi anava no sabia ben bé ni què, ni a qui, s’hi trobaria. I la cita a cegues es va convertir en una multitudinària convocatòria. El poder de la xarxa ens demostra que és perfectament possible alterar l’agenda mediàtica i política de l’establishment per part de la ciutadania anònima, al marge del sistema de partits i d’aparells, i accelerar la història. El nerviosisme de la delegada del govern català a Brussel·les Anna Terrón, desacreditant els connacionals que li paguem l’estada, n’és una bona mostra. Segur que ella explicava una altra Catalunya als eurodiputats de la UE. Aquesta és la política que volem i que cal fer: propera i honesta, desacomplexada i sincera. De cara a barraca.

A partir d’ara també es posa en marxa una Iniciativa Legislativa Popular per portar al Parlament de Catalunya el referèndum d’autodeterminació. Cal la implicació de tothom perquè esdevingui un altre èxit. Servirà perquè tots els partits polítics passin la prova del cotó de la qualitat democràtica, i per conèixer si de debò saben que són els representants del poble de Catalunya o només es consideren uns simples delegats de l’Estat espanyol. En qualsevol cas, servirà per continuar posant el dret a l’autodeterminació al centre del debat polític català.

Per últim, la manifestació ha servit per donar a conèixer a nivell internacional el plet nacional català amb Espanya, almenys en determinats àmbits i països. A nivell particular, sóc dels que pensava i penso que la mobilització donarà més fruits en clau interna –catalana- (demostrar la determinació d’anar a on faci falta a reclamar l’Estat propi demostra convicció i fortalesa, i això arrossega el conjunt del país) que a nivell internacional, on les reivindicacions de moltes nacions sense estat es multipliquen. Però sense cap mena de dubte ha estat un primer pas que servirà per posar-nos a caminar en l’escena internacional: per primera vegada ens hem mobilitzat al món com a poble, i Europa i els Estats Units n’han pres nota.

Esquerra Independentista

• © esquerra independentista
• |
• Contacte
• |
• Nota legal
• |
• Disseny Web